Lyrics A PROP

Passa el temps
voldria el rellotge poder aturar
i sobtadament
vetllar l’espai dels teus ulls poblat.
Ohhhh que passa el temps
i és quan dormo que hi veig més clar
que per tu perdo sempre l’alè
no em val l’enyor del teu batec.

Passa el temps
i amb els dits entrellaçats
ja mai més no ens cal saber
que la vida va i ve
i és que passa el temps
bell sacrifici tot fervent
que aquest món sàpiga molt bé
que el meu cel, torna candent.

¡Eyyy!
no mirem al nostre entorn
que un minut són seixanta segons.
¡Eyyy!
no mirem al nostre entorn
res val com un instant d’amor.

Temps al temps
robem tot el que ens va ser negat
obertament
entre ruïnes de somnis penjats.
¡Oh! que passa el temps
sentint la lluna com feia el ple
univers d’olor a mar
i de tot allò que has estimat.

(S. Morris)

Si pogués palpar el destí
i posar color a la nit
que la vida és comptada
i som tan petits.

Només tinc crits d’amor evaporant-se
en un món que es torna vell
en el desglaç d’uns ulls brillants i verds
i uns llavis mig oberts
uns llavis mig oberts.

I és que jo vull ser qui t’agafi de les mans
que junts puguem viure més enllà
d’una falsa eternitat
falsa eternitat.

Desfem-nos en instints per carrers estrets
en silenci on tan sols esclata la pell
on la pluja escombra els teus cabells
aferrats contra el vent.

I és que jo vull ser qui t’agafi de les mans
que junts puguem viure més enllà
i és que estic cansat de robar-li temps al far
comença el compte enrere per saltar
d’una falsa eternitat
d’una falsa eternitat.

(S. Morris)

e viatjat somiant un cop més
l´impàvid alè d’un temps
indret miserable, amics entrañables
apassionats, rebels.

Primaveres robades de llibertat
maleït destí d’un atzar
teníem tot just vint anys
érem quatre companys lleials.

Si pogués escriure al revés
i abraçar de nou el patiment
agrairia cada matí
amb vosaltres fondre les nits.

Han passat anys, molts anys
quatre vides i un retrat
i de sobte compartim
taula i ànima de companys.

La nostra bogeria per la vida
m’escorta i m’empeny
m’aixopluga la vostra presència
que el sol surt i s’ullprèn.

Tenim el que tenim amics
i res em pot fer més feliç
que el cel viu estrellat
cobrint la nostra llar.

Respira fort que l’aire és teu
sent a prop la meva veu
l’amistat, ho pot tot.

(S. Morris)

Amb un embolic de paraules al cap
una guitarra, un llapis i un bloc
com un retrat en blanc i negre, fugit,
tancant la primavera, absort.

Subtil vagabas de sol a sol
invisible vas creuar l’horitzó
on el meu mar i el meu cel es fonen
robant a la vida
un tros, un tros.

Imaginava que tan sols era un joc
però les mirades creuaven dolçor
vas girar el meu cos, amb aire tendre,
seductor.

Com un estrany de ment emboirada
vaig sentir el desig embriagador
obstinat, cenyit a un entorn
on els meus ulls cercaven amor
cercaven amor.

Jo vaig prendre foc a la casa
tu insisties a poc a poc
les meves mans et deien
fes-me l’amor
abarloats al moll de l´oblit
buscant un racó on fer nit
tant se val si ni tan sols
eres tu.

(S. Morris)

Vius amb estrès
ni temps per respirar
amigues, treball, marit, amant, un fill
i tu nena on estàs
robant uns minuts fugint d’un món
sovint infernal
tres dies almenys a la setmana la bossa
i vas a cap al gimnàs.

¡Ohhh!
nena del sol.

Avui no estic bé
cos estrany, voldria plegar
tipus fornits, suats, avorrits
m´envaeixen l’espai vital
però mira que bé
un raig de sol per la finestra al carrer
vitamina D,
oh mira això és vida, és immens.

Nena on ets
on es que van els teus pensaments
la cara enganxada al cristall
sospires amb els ulls tancats
malgrat tot són aquests moments
els que t’omplen d’aire fresc
a la merda tota l’ansietat
només tu ets el més important.

(S. Morris)

Quan en l’abisme dels teus ulls
es mori el nostre temps
i el pensament més íntim
em quedi a flor de pell
quan tan lluny de tu quedi
enyorant el teu alè
només tindré un desig,
només tindré un mot bell.

I que tu i jo
gaudim de la dolçor
en espais infinits
on es fongui l’amor.

I a poc a poc
ignorants d’aquell plor
fes-me forta la vida
que un ocell de nit sóc.

Si pogués saber llegir
el que està escrit en els estels
i comprendre amb paraules
que el amor és present
i si això és un somni
que no em deixin despertar
somniar-te cada nit,
somniar-te i abraçar.

(S. Morris)

No sé què em vol dir la nit
no sé perquè el cel es buit
no sé com serà poder tornar a veure’t
ni tan sols si vindràs.

Són dies
aixoplugat sota el llit
on ja res està prohibit
voldria
poder tancar aquesta cova
i que la pluja, es quedi fora
esperaré on les butxaques
s’omplen de sorra
desfaré cada pas que hi ha
entre tu i jo.

Sols un vers,
un poema, una cançó,
entre tu i jo.

No sé si els teus llavis tendres
em seguiran sabent a mar
no sé si encara portes nena
aquells cabells tan llargs
esperaré on les butxaques
s’omplen de sorra
desfaré
cada pas que hi ha.

I si l’univers és massa petit
faré responsable el destí
no sé
si a la cara porto escrit
el que crema els meus sentits
esperaré on les butxaques
s’omplen de sorra
desfaré cada pas que hi ha.

(S. Morris)

lla no vol anar mai a aquest comerç
se li cauen els anells
un modest supermercat davant li han obert
amb un tender pakistanès
però dóna vida al carrer
dóna vida al carrer
tan sols dóna vida al seu carrer
tan sols dóna vida al seu carrer.

Sentada amb les amigues pren cafe
i pregunten com ho deixen fer
com s’obre a totes hores un super tan lleig
amb un venedor estranger (foraster)
però dóna vida al carrer
dóna vida al carrer
tan sols dóna vida al seu carrer
tan sols dóna vida al seu carrer.

Però la seva filla que compra en un xinés
va i li diu clarament
si tan et preocupa què dirà la gent
et fots i esperes que obri el Corte Inglés
dóna vida al carrer
dóna vida al carrer
tan sols dona vida al teu carrer
tan sols dona vida al teu carrer.

(S. Morris)

Sent com xiscla fort el vent
al bell naufragi d’un lament
en un cel que et roba el temps
d’ànima tensa, displicent
i sense acolliment
engolit per una por
ignorant i ple de plor.

Escriu aviat al teu destí
buscant un lloc on passar les nits
al refugi d’una terra
que només parla de guerres
ofegant el teu desig
però em vull la passió
dels teus ulls en la foscor.

Esbossarem un món
on no manquin flors.
Esbossarem un món
i un sonriure nou.

Esbossarem un món
al nostre cor
Mira l’arc de Sant Martí
remenant tots els sentits
el dolor ja no turmenta
tan sols queda una empremta
ja no estàs ferit
fill de la llum eterna.

(S. Morris / Tolo Servera)

Enmig dels flocs
que eclipsen la teva cara
gaudint la dolçor
se’t perd una mirada
i en un sol gest
l´anima s´aferra esclava
només sé l’aire s’inflama
i no, no m’importa gens.

Obrint un món
on s’ofeguen les penes
onada del mar
onada que arriba i queda
son els teus ulls
d´espurnes eternes.

Potser no puguis ni comprendre
no, no m´importa gens.

Sé que mai no he gaudit del dret
de robar-te un bocí de cel
sé que mai no he gaudit del dret
per trencar les baules del temps.

No compris el temps
sinó la intensitat
que la vida arriba bategant
com un poema declamat
on els mots esborren la vaguetat
jo ja no tinc res
més per somiar,
i no, no m’importa gens.

(S. Morris)

Ara és així
Tu no ho saps però
quan marxis, nena
m’alçaré com si no res
faré un bon café
escoltaré les notícies
tot serà mecànic, nena
com els menjar dels diabètics
sense sentit.

Veuré com resten
les tevas fotos als estants
El ressò d´antigues, velles converses
no em cercaré
paraules de consol nena
Espantaré la por
Mirant sol el futbol.

En haver marxat
penso oblidar-te, nena
tornaré a cavalcar
buscant espais oberts
i em diré a mi mateix
“ara sóc lliure” nena
quan no hi ets
el món gira un cop més.

No, no ho veig clar
alguna cosa em passa, nena
com si a la nostre llar
li haguessin robat l’ànima
mirant de reüll
escric en veu baixa, nena
Potser l´amor no estigui fet
Per a viure en captivitat.

Tot serà sempre el mateix
no hi ha camí per tornar
quan marxis tot aixó em diré
Com si fos veritat.

(S. Morris / David Montesinos)

He vist com les flors s’obren a l’infinit
Vells pins arrelats vora la mar
vinyes com altars venerant camíns
cales verges reposant la nit

Nord enllà…

I en aquest indret tant lliure
i divers com l’aire
on s’esgoten els sentits
ofegant els crits
la mar i el vent es fonen com
aliats salvatges
embriagant i empresonant-lo
dia i nit.

Ho ho és un be llegat
ho ho ho camí de mar
ho ho ho té un gran encant
ho ho ho nord enllà.

El vent, la terra, el mar
semblen rebel·lar-se
univers ferotge
proclamant morir
quina extrema solitud
embriagant-se
com aquells ardents silencis
aguaitant camins.

Vine, t’esperaré allà on soliam jugar
al redós d’una nit batent la meva soledat
sento els llamps caure de nou
on el cel es fon amb el mar
i és que estic
a l’ull de l’huracà.

La vida se´m torna
una sopa de lletres
no veig el què m’està dient.

Però encara puc creure
no és el final de festa
no estic per perdre més el temps.

No vull ser gos perdut
després d´haver plogut
ni respirar fotut, caminant mirant l’asfalt
buscaré la calma des d’on poder tornar a somiar
tornar a somiar.

Encendré un foc càlid al confort d´aquesta llar
quan arribi l’alba, la boca se m’omplirà
de mil gotas amb gust a sol des d´on tornar a estimar
tornar a estimar.

(S. Morris / Julio Ortiz)